SOBRE L'AVARICIA...

Ai, l'avaricia. Tothom diu que és dolenta, que és un pecat capital... i més tonteries d'aquestes perquè ningú ho sigui. Però ara anem a ser realistes... qui no ha sigut mai avariciós? què faríem nosaltres sense l'avaricia? res seria de ningú, imagineu-vos el descontrol... Quan no us ha salvat ser avariciosos? Si no ho haguéssiu sigut ara no tindrieu l'ordinador des del qual esteu llegint això, ni res del que volguessiu... tot ho haurieu regalat. Per tant, ser avariciós no acaba de ser dolent. I demano a tothom que ho llegeix que pari de dir que l'avaricia és dolenta, perquè sense ella no haurien arribat mai a on estan ara.

Crec que Jacint Verdaguer tractava la mort com una cosa normal que ha de passar i que no és dolenta, sino que cada vegada que si acosta més, menys dolenta sembla. Jacint tracta la mort com una cosa "romàntica" i natural, com si hagués de ser la continuació de la vida.

SOBRE L'ENYORANÇA...

D'enyorances hi han moltes, des de les d'una persona fins la d'una pàtria, però sempre són desagradables. Per tant, a vegades és millor deixar a un costat l'enyorança i deixar pas a nous coneixements, com dir:" el que ha passat, passat està i jo em deixo pas a nous coneixements i noves persones." Perquè sino sempre vius al passat recordant les coses bones i pensant que ho vols tornar a viure. I jo ara dic per a tots aquells que enyoren alguna cosa amb l'esperança de tornar-ho a trobar:

I si resulta que ja no ho trobes tot tal i com tu havies imaginat? I si aquella persona quie tant enyores ha cambiat i ja no és com la recordabes? Estas segur llavors de que tornaràs al passat per viure una cosa que potser ja no t'agradarà? Penseu-hi.

Això ha sigut un mal intent de sonet fent contraris, però amb molts esforços això és el qu ha quedat.

UN SONET...

Mentres el Sol el planeta iluminava

i feia que de la por res no quedara

jo mentres corria em fixava

com la calma en tothom vida cobrava.

I també en com la llum tot ho fa brillar,

en com el perill treu sense protestar,

en com als lladres fa delatar

per no tenir res a sospitar.

Però de cop el Sol cau,

i arriva la nit com una llau

i fa que de cop marxi la pau.

Veia com la por venia,

però jo el meu camí seguia

perquè sabia que després de la nit tornava el dia.

Com que crec que no haurà quedat entès ho explicaré breument:

Vull dir que al matí, al dia, tot està clar i ningú té pors, però que quan arriva la nit tot s'omple de sospites i temors, però que això no ha de causar por, perquè després de la nit torna un altre matí.

SOBRE EL DESENGANY...

Qui mai s'ha emprtat un desengany? Qui mai s'ha creat la seva vida imaginaria amb l'amor desitjat i de cop descobreix que té parella? Qui mai, en milèssimes de segon, ha imaginat tota una vida amb la persona que té davant, pensant-se en que és perfecte, i de cop descobreix que té una veu de pito que no se l'aguanta? O qui mai no ha vist un cos 10 d'esquenes i quan reuneix el valor per parlar-hi descobreix la seva horrorosa cara? Qui mai no s'ha pensat que una persona estava colada d'ell, i quan li mostres els teus sentiments et rebutja de mala manera? Qui mai s'ha pensat que té un millor amic que sempre esta pendent d'ell, però que al final entén que està tant pendent de tu perquè t'estima? A quin home mai el seu millor amic li ha dit que l'estimava? O a quina noia mai la seva millor amiga li ha dit que l'estimava? Qui mai ha deixat de declarar-se a una persona per por al rebutg, i quan ja no t'agrada ella s'et declara? Qui mai ha tingut somnis eròtics amb una persona tan lletga que després et passes tot el dia sense poder-te treure aquella horrorosa imatge del cap? Qui mai ha intentat en va escriure una poesia per la noia dels seus somnis i quan l'entregues a la noia auesta l'estripa davant dels teus ulls? Qui mai no ha tingut un amic que li ha robat la nòvia? Qui mai ha tingut una nòvia d'un chat i quan queda amb ella aquesta no apareix? Qui mai m'ha estimat?

CAPÍTOL 40.567 : COM PERÉS INTENTÀ SEDUÏR LA JOVE RAMONA QUAN AQUESTA ANAVA PER LA CIUTAT.

Perés caminava tranquil·lament per la ciutat buscant aliments per sobreviure un dia més quan, de cop, veigué a Ramona, la filla del rei, que caminava per la ciutat contant les persones que caminaven per entretenir-se. Llavors en Perés se la va quedar mirant, mirant, i mirant, però no a ella, si no a les dues petites pomes que li anaven botant a cada pas que la jove donava, i en Perés, inconscientment, l'únic que va fer va ser allargar el braç en direcció a ella, intentant-li tocar les petites pomes. Quan va estar a dos metres de les pomes, va tornar-li la consciència i ràpidament va deixar d'apuntar cap a les pomes i va intentar dissimular. En aquell moment a la Ramona se li van caure les pomes ( què pasa? de quin tipus de pomes pensaveu que parlva?), i quan ella les anava a recollir, en Perés, ràpidament es va ajupir i les va donar a la Ramona, tot dient-li:
- Quines pomes més grans, llàstima que tu no estiguis dotada d'unes pomes d'aquest tamany.
En aquell moment, en ves de rebre una bofetada per part de la Ramona, que seria lo normal, la jove es posà a riure:
- Ai, que divertit que és vos. Que podria saber el seu nom?
En Perés estava despistat mirant les pomes ( pomes?, allò més aviat semblaven mandarines) de les quals (ara sí, les que pensàveu abans) estava dotada la Ramona. Després d'una bofetada en Perés va tornar en sí i va dir:
- Em dic Perés de Màrtic, i tu ets la Ramona, la princesa, oi?
- Doncs sí. I de què treballes? Ets venedor o artesà?
I en Perés, en ves de mentir per quedar bé i intentàrsela lligar, va decidir dir la veritat:
- No, jo sóc un pobre que visc del que robo.
En aquell moment la jove es disgustà:
- Llàstima, jo pensava que series un xicot treballador.
Al veure que la Ramona li començava a parlar, en Perés va decidir utilitzar les seves tècniques per lligar-se a una noia:
- De treballador en sóc molt, però en el llit. Que t'agradaria comprovar-ho?
En aquell moment si que li va caure una bona bofetada.
- Però Ramona, perquè? Estic massa bo per tu? Jo t'aprecio tant com...
La Ramona el va mirar tota ilusionada dient-li:
- Digues!
Llavors en Perés va utilitzar una última i infalible tècnica per lligàrsela:
- Tant com una persona a un grà de puç.
Bofetada
- Doncs tant com un trobador a la gent que no aprecia els seus versos.
Bofetada
- Tampoc? Doncs tant com un gos a una puça.
La Ramona va marxar després de donar-li una darrera bofetada, mentres en Perés intentava en va fer una comparació bona sobre el seu amor cap a ella. I és que els seus pares ja li havien dit que treballar de trobador, que ni ho provés.

UN VUITET (o octava)
Aixi com el que somia un somni alegre
i li agradaria quedar-se per sempre
però amb mala sort es desperta
i veu que el somni un somni era,
em passa a mi amb ella
que somio que podre estar amb ella
però amb mala sort em desperto
i de que mai podre estar amb ella me n’adono.
Aleix Comas

Llegiu això d'aqui a baix, és molta lletra, ja ho sé, però no us espanteu, és una història que m'he inventat sobre TROBADORS i està molt bé.
Sisplau...

Sobre un trobador...

Un trobador molt poc conegut, potser per on vivia, potser per el que escribia, la gent no opinava sobre ell, i a ell ja li semblava bé. El cas és que un dia, el trobador, mentres anava de poble en poble per inspirar-se i conèixer noves terres, va veure una jove, molt bonica i elegant, que mirava des de la finestra de casa seva. Ell, sense poder-ho evitar, se la va quedar mirant, sense poder moure's ni articular cap paraula, durant cinc llargs minuts, i ella, al veure'l, va fer el mateix. En aquest temps, el trobador es va imaginar la seva vida amb ella, una vida feliç, com no, mentres anava pensant en versos. Al arribar la nit, el trobador va fer uns versos per la jove, i quan ningú passava pels carrers, la va deixar al balcó de casa seva, i va marxar. Al matí següent, la xicota es va trobar amb l'escrit, va somriure, i li va escriure una carta al trobador. Al acabar, va deixar la seva carta al balcó, esperant que a la nit, el trobador la trobés al deixar una segona carta. I així va passar. El trobador va trobar la carta de la noia quan ell anava a deixar la seva, la va llegir, i va deixar la seva carta al balcó. Així van anar passant els dies fins que el trobador, tot confiat, li va demanar matrimoni en una de les seves cartes. Quan ella ho va llegir, es va entristir, i li va deixar d'escriure. El trobador, quan va anar al balcó de la xicota per veure si li havia respòs, va veure que no. Però ell insistí i li va deixar una altra carta. Al matí següent, la noia va trobar la carta, la va llegir i va començar a plorar. Ella savia que s'estimaven, però ella era una persona molt coneguda en el seu poble, tothom la coneixia, ja que era la filla del rei del poble, i sabia que no seria de bon veure que es cassés amb un trobador desconegut, per molt que a ella li agradés molt, així que va agafar la carta que li havia deixat el trobador i, sense pensar-so, la va estripar i la va deixar al balcó, com a senyal de que no el volia veure més. Al arribar la nit, el trobador va veure la carta estripada, va interpretar el missatge, i li va deixar igualment la nota. Al matí, quan ella va veure que el trobador continuava deixant-li catres, va decidir estripar aquella també. I això es va anar repetint fins que un dia la noia va decidir no tocar les cartes, ignorar-les, i durant un any sencer va deixar de llegir les cartes, i el balcó s'anava omplint de cartes, fins que un dia, la noia va decidir esperar a la nit per parlar amb persona amb el trobador. A la nit, quan el trobador va arribar, es va trobar a la noia, van xerrar, i van arribar a un acord, ell li donava 100 dies perquè ella es decidís si casar-se o no amb ell, i que si al arribar al número 100 ella havia decidit casar-se amb ell, ella sortiria al balcó i ell la veuria, però que si no, al dia número 100 ella no havia de sortir al balcó. Els dies van anar passant, i el trobador tenia ganes de que arribés el dia número 100, però el que va passar és que al dia número 99, a la nit, el trobador va decidir marxar del poble i tornar al seu i no tornar mai més on vivia la noia. Potser al dia número 100 la noia havia sortit al balcó i no l'havia trobat, o potser no havia sortit, mantenint així el seu pensament. No se sap, però el que sí que us puc dir és per què el trobador va marxar al dia número 99. Va marxar perquè tenia por de que després d'haver estat un any deixant-li cartes i 100 dies esperant per saber la seva resposta, ella hagués decidit que no.

Sobre els diners...

Fa temps, un jove treballador estava passejant per a la muntanya, quan de cop, va veure un cofre ple de diners, més dels que es podia imaginar. En aquell moment, el treballador va anar corrent cap al cofre i, de cop, sense pensar-ho, va agafar al cofre, va passar hores mirant els diners i comptant-los i recomptant-los, MENTRES QUE ELS DOS DEIEN: JA ETS MEU.
Resum d'un conte de Jorge Bucay

Això és un conte que demostra la realitat, l'ambició pels diners. El treballador estava molt obsesionat en quedar-se amb aquells diners, i va passar-se hores mirant-los i comptant-los, mentres pensava que els diners eren seus, que ell els havia trobat, mentres deia que el cofre ja era seu. Però també, per altre cantó, el cofre amb els diners deia que aquell treballador ja era seu, que l'havia aconseguit empresonar, perquè el cofre sap que el treballador no serà capaç de deixar els diners allà al bosc.
Per tant, quan et trobes amb molts diners i no els vols gastar perquè són MOLTS DINERS, pensa; qui té a qui? tu als diners o els diners a tu?

Sobre l'amor jo donaria diverses opinions, però em centraré amb la més important. Per a mi l'amor és un sentiment que cambia depenent de l'estat d'ànim de la persona que l'està vivint. Si estàs feliç, l'amor et sembla un sentiment molt agradable i que et fa viure cada moment com si fós el més bonic, però si la tristesa és el sentiment que t'envolta, l'amor et sembla un sentiment amb el qual només pots viure tristeses i desilusions, perquè creus que et fa presoner.

A part de el que he dit, també m'agrada molt cuinar. En aquesta foto hi teniu una prova del que sóc capaç de fer si tinc gana i temps lliure.

Com sóc jo

No és que se'n pugui dir que sóc molt especial o particular, jo sóc un més en aquest món. El que puc dir de mí és que sóc alt però no en excés, tinc la meva panxeta però no em considero gras, i que els meus ulls no tenen comparació.

En el tema del caràcter puc dir diverses coses, com que em considero intel·ligent i raonador, que m'agraden les mates i la física, i que intento ser feliç amb tot el que tinc i cada dia intento ser millor que el dia anterior. En conclusió, sóc el que sóc i estic orgullós de ser com sóc.

BENVINGUT AL NOU BLOG DEL CRÈDIT DE LITERATURA!


Has entrat al nou blog del crèdit de literatura de l’Escola Isabel de Villena. Hi trobaràs activitats relacionades amb el que fem a la classe i també hi pots publicar coses teves: creacions literàries, fotos interessants i altres coses del teu interès. Passa-t’ho bé!